Parròquia de St. Esteve, Ciutadella de Menorca
1.“Barri Joan Gelabert”, primera construcció urbanística de Ciutadella
En el segle XIX la nostra petita ciutat era encara una Ciutadella fortificada dins les seves velles muralles, dividida en dos sectors delimitats. La divisió parroquial tingué en compte aquesta disposició urbanística i posà com a cap de les parròquies les dues esglésies més capaces de Ciutadella: la Catedral i l’església de l’antic convent de Sant Francesc, desmantellat i perdut en ocasió de la Llei de Desamortització. Les dues esglésies quedaven l’una vora l’altra; però açò no era un gran obstacle en el cercle d’una vila de les dimensions de la nostra, que no iniciaria la seva expansió urbanística fins després de la revolució del setembre de 1868, coneguda com “La Gloriosa” (destronament d’Isabel II), període denominat “sexenni democràtic”.
L’església de la postguerra mantingué aquesta mateixa divisió. La primera ampliació urbanística de Ciutadella fou la construcció de la barriada d’habitatges protegits, que es diria “Barri Joan Gelabert”.Habitatges destinats a les famílies obreres. Un barri de treballadors-proletaris, en front de l’eixampla desplegada als voltants de les “contramurades” de caire més burgès.
La construcció de l’ambulatori de la Seguretat Social tindria important significació per a la nova barriada. L’obria a la població i l’atracava al nou concepte social de la salut assistida i gratuïta. Per suggeriment del Bisbe Bartomeu Pasqual s’afegí enmig de les dues ales laterals, a la part posterior de l’edifici un cos central en funció de capella. El dia 18 de març de 1955 tingué lloc la benedicció del nou temple, sota l’advocació de Sant Esteve màrtir, sant vinculat a Menorca per l’arribada de les seves relíquies a les nostres voreres en temps del Bisbe Sever. L’endemà, festa de Sant Josep, s’hi celebrà la primera missa. Durant els anys que seguiren, tots els diumenges i festes es digué missa, fins que s’inaugurà la nova parròquia.
Una altra edificació que afavorí el barri fou l’institut Laboral inaugurat l’any 1964. El nou centre docent comptava amb una sala polivalent, convertible en capella. El prevere Jaume Gener Campins, professor de Religió de l’institut, començà a celebrar-hi missa els diumenges, a fi d’engrescar els alumnes del centre a l’acompliment del precepte dominical. Aquestes celebracions, en les quals hi participaven també els veïns, es perllongaren fins a l’any 1967.
2. Fundació de la Parròquia de Sant Esteve
Mn. Llorenç Olives s’explica així referint-se a la construcció de la nova parròquia que es pretén aixecar en el “Barri Joan Gelabert”: “L’any 1964 arrencava un petit grup de cristians de l’eixampla de Ciutadella. El grup s’anava definint com ferment d’esperança al bell mig d’una gent que s’anava independitzant cada dia més de l’església, vivint només per al seu treball vertiginós a cronometratge...”
L’any 1966 s’havia materialitzat el projecte de la fundació d’una nova parròquia, que formava part de la nova reestructuració parroquial decidida per a la diòcesi. El 24 d’octubre d’aquell any, el Bisbe Rafel Álvarez Lara, Administrador Apostòlic de la Seu de Menorca, signava el decret de creació de la Parròquia de Sant Esteve Protomàrtir en el lloc anomenat “Barriada Joan Gelabert”, per desmembrament de la parròquia de Sant Francesc.
St. Esteve es convertia en la primera de les noves parròquies que s’havien previst crear a Ciutadella. Amb aquesta previsió, el bisbat havia adquirit uns anys abans, un solar de 1400 metres quadrats, encarat amb la plaça Menorca, limitat per aquesta i els carrers Madrid i Magnífics Jurats, destinat a la creació de la nova parròquia. El llibre de Gabriel Julià i Seguí “Vint-i-cinc anys de l’Església amb la Parròquia de Sant Esteve”, llibre d’on extret el que vaig dient, assenyala a la seva pàgina 11: “En fer la distribució del trast, es destinaren 400 metres quadrats a zona verda i es renuncià –tal vegada erròniament- a construir el clos que delimitaria la propietat... No hi ha dubte que l’opció afavorí l’urbanització de la plaça, avui una de les més espaioses de Ciutadella i que fou una sessió a la ciutat veritablement generosa, que no s’hauria d’oblidar”.
El 12 d’octubre de l’any 1967 fou nomenat el primer rector, nomenament que va recaure en el canonge Llorenç Olives Galmés, persona fortament vinculada en aquells moments, amb la gent d’aquella zona entre la qual vivia i “principal promotor del complex parroquial”. Olives digué als seus feligresos: “Cap feligrès pot estar exclòs de la sol·licitud pastoral del rector, que ha de ser universal i per damunt de tendències i opcions diverses... En la mesura en que podrem dir que, entre nosaltres, els pobres són evangelitzats, podrem tenir l’esperança que ha arrelat aquí l’església de Crist”.
Una comissió de tècnics presenta un projecte de Parròquia que rompia amb el concepte tradicional del temple-parròquia. Una circular ho esmentava així: “Entre els cristians primitius era molt viva la consciència de la provisionalitat d’aquesta vida. Els cristians es sabien passatgers i peregrins en aquest món... No pretenem fer una gran instal·lació. Tot és absolutament funcional i té una o altra utilitat. S’ha volgut evitar la monumentalitat, hem convingut en que no volem instal·lar-nos, que som una comunitat peregrina vers el Senyor i vol viure aquí, a la terra, “sota la tenda” i no té la pretensió d’immortalitzar-se, construint obres perdurables... Volem una casa oberta al servei de tots, creients o no, que hauria de ser, segons el nostre entendre, un edifici com un altre, vist des del carrer, sense massa signes distintius...”.
Una organització laica amb seu a Brusel·les “Les compagnons batisseurs” fundada en la finalitat d’ajudar en la construcció d’equipaments de barri en els suburbis, portà a terme la primera fase del projecte de construcció de la Parròquia. El 15 d’octubre de 1967, el Vicari General de la Diòcesi, Dony Joan Jaume beneí i inaugurà la nova església parroquial. El 5 d’octubre de 1969 el Bisbe Miquel Moncadas ordenava sacerdot a la parròquia a Pablo Arévalo Rincón i el mes de novembre vinent el nomenava coadjutor de la mateixa parròquia.
Al finals de 1971 quedaven definitivament delimitades les demarcacions parroquials de Ciutadella, comptant ja amb la creació de dues parròquies més: la de Sant Rafel i la de Sant Antoni Maria Claret. St. Esteve enceta el seu camí amb aires d’experiència renovadora, com un exemple nou del la doctrina del Vaticà II. És notícia en la premsa diària i en revistes nacionals i estrangeres. La seva projecció interessa i s’estudia el seu desenvolupament i la seva funció.
3. Deu anys després
El primer de febrer de 1975 era nomenat rector de la Parròquia, el prevere Antoni Sintes Anglada. La mort del Cap d’Estat, General Franco, el 20 de novembre d’aquell any obria un gran interrogant: per a uns era el final d’un ordre establert, per a molts era una esperança de llibertat. Començava una nova època i s’aixecaven noves veus.
A Sant Esteve es va conèixer el sofriment de les dimissions. Segons alguns, els qui marxaven no fugien de la lluita, ni dels ideals primers; però canviaren de camp d’operacions, Desitjosos d’eficàcia, trobaven tornalls de major rendiment i més prometedors. Passar-se la vida lluitant contra les institucions inamovibles, no és esperançador per a ningú. El canvi polític oferia unes oportunitats que l’església havia negat reiteradament. Segons d’altres, l’església no solament no s’havia quedat enrere, sinó que fou capdavantera del canvi i que les dimissions i els abandons foren els d’aquells qui, amb preocupacions socials més que religioses, s’havien enlluernat per uns moments amb la postura dels sectors avançats de l’església i quan tingueren un vehicle nou, s’aprofitaren d’aquest i deixaren l’església de banda.
4. Començant els anys vuitanta
El 4 d’octubre de 1980 era nomenat rector, Jaume Albert Vidal Pelegrí. Amb ell, la parròquia encetà el seu primer quart de segle de camí i quefer comú amb l’església menorquina.
El mes de març de 1983 era inaugurat el nou oratori del Santíssim, construït al fons del bell jardí parroquial.
El mes d’octubre de 1985 s’acabà la construcció de quatre aules per a catequesi i altres activitats parroquials adreçades particularment al jovent. S’aixecaren al primer pis de l’ala esquerra del complex parroquial. Una vegada engrandit l’edifici, la construcció primitiva encarada amb la plaça, quedaria destinada a zona de serveis parroquials.
A la parròquia van sorgint moviments i activitats que li donen vida: grups de catequesi, de fe i de reflexió, de monitors, de teatre i de joventut, concretats singularment en la JOBAC. La parròquia té cura de les persones grans, dels malalts...
5. La Parròquia s’obre a la Càritas parroquial i a la Catequesi d’adults
El desembre de 1995 és anomenat rector de la Parròquia Mn. Francesc Triay Vidal. Mn. Triay apropa la parròquia, sobretot, al sector dels marginats. Per tot on ell passa, sempre hi ha un prevere disposat a atendre i a acompanyar l’experiència de no poques persones que pateixen diverses necessitats. Càritas amb ell, agafa força. No pocs el recorden com el rector que els ha fet estimar més als més necessitats. La parròquia amb ell, mostra una de les pàgines més autèntiques de l’evangeli: les benaurances.
F. Triay, a més, inicia la Catequesi d’adults i potencia la Biblioteca. La Parròquia, després de trenta anys d’història, es troba en la necessitat de canviar l’enrajolat i el cel-ras de l’Església.
6. Període actual
L’onze de juliol de 2002 és anomenat rector de la Parròquia Mn. J. Bosco Faner i Bagur.Mn. Bosco exerceix la tasca parroquial tenint la intenció de reconduir la comunitat a l’esperit del seu origen tan bé expressat per Mn. Olives: “Cap feligrès pot estar exclòs de la sol·licitud pastoral del rector, que ha de ser universal i per damunt de tendències i opcions diverses... En la mesura en que podrem dir que, entre nosaltres, els pobres són evangelitzats, podrem tenir l’esperança que ha arrelat aquí l’església de Crist”.
El rector actual té plena consciència que la vida i la presència de la parròquia a l’antiga “Barriada Joan Gelabert”, avui barriada de Ciutadella que convida al passeig marítim i a fer-se amb el silenci i la contemplació a la vorera del mar, recau sobre la passió que són capaços de viure els seus membres a favor de l’evangeli de Jesús.
Els rectors passen. És la comunitat la que resta passant els anys. La comunitat ha de ser en instruïda i adulta. Una comunitat capaç de renéixer a cada moment gràcies a la seva convicció: la vida és important quan traspua l’Esperit! Avui la Parròquia va prenent consciència que ha de ser, en benefici d’aquesta part de Ciutadella: zona de silenci, de pregària i de celebració creient.