ElIris, opinió
Tots experimentam que si el que vivim
ho podem comunicar a algú de confiança, acollim pau. Qui no se sent acompanyat,
li manca el goig necessari per a viure: l’amor. L’acompanyament demana viure’l
en veritat. “Si algú ens enganya
per primera vegada, la culpa és seva si perd la nostra confiança. Si ens
enganya per segona vegada, la culpa és nostra per no anar previnguts" (Proverbi àrab). Acompanyar-nos, és acollir-nos amb fidelitat; és un diàleg constant i una mirada sincera; és un riure i plorar junts; és un
repte d’amor diari.
No hem de consentir, com diu el llibre dels Proverbis, capítol 10, que els “necis” que es diverteixen obrant infàmies, destrosses, i actuant sense saviesa, siguin els nostres companys: “L’odi atia la brega” (ver. 12), “Qui escampa calumnies és un beneit” (vers. 18), “Els pensaments dels malvats no valen res” (ver. 20), “Les paraules del just complauen, les del malvat trasbalsen” (ver. 32). Deixem-nos acompanyar, però per a qui viu virtut, bon servei, coneixement i amor! Vigilem, anem alerta amb qui acollim per acompanyar-nos.
Qui viu enganxat a les xarxes de comunicació, sol usar un vocabulari curt: finde, friqui, tio, hater, crush, influencer, guay... Seria oportú que a tots se’ns oferissin dues assignatures: Oratòria (eloqüència en la paraula) i Relacions humanes. Mentre en el llibre de D. Quijote, Cervantes usà 22.939 paraules diferents, molts es comuniquen avui sols amb 300 paraules i 37 emoticones. Si volem gaudir d’un bon acompanyament, ens convé desitjar-nos un nivell més alt de comprensió lectora i pensament crític. Sols maduram quan som capaços d’una comunicació ampla, sincera i clara.
Deixem-nos acompanyar per persones de “criteri” i “bones actituds”. Personalment m’agraden aquells que, quan “l’han feta”, demanen perdó, però no m’agraden els qui criden, els qui imposen, els qui menyspreen. En el fons, els qui alcen la veu i no juguen net, són uns covards, persones que es decanten del joc vertaderament democràtic. Segons el llibre El Petit Príncep de Saint-Exupéry: “Ser amics és, interpretar mirades, entendre silencis, perdonar errors, guardar secrets, prevenir caigudes, eixugar llàgrimes”. L’amor no és qüestió de química i sort, sinó de paciència i esforç”.
Quan el 22 de febrer del 2021 veia aplaudir l’arribada del robot rover Opportunity a Mart, quart planeta del sistema solar segons la seva proximitat al Sol, em deia: “Fantàstic!”. Però ¿aquest nou pas de la ciència ens ajudarà o no a navegar per Mart millor del que fins ara ho hem fet a la Terra? Actuem perquè la ciència no avanci tant o més del que avancen les nostres ganes d’aconseguir una bona relació entre tots els humans. Actuem perquè entre nosaltres no hi hagi qui visqui marginat, qui sigui menyspreat, qui se senti sol... Albert Camus observava: “Serem generosos amb el futur si ens entregam totalment en la construcció del present”.
Visquem relacions humanes assenyades. Amb euros puc comprar festes però no alegria, luxes però no bellesa, algú qualsevol però no un amic, una casa però no una família, i... com em deia algú: Un lloc en la vida, però no en la pau.
Raons d’esperança , Joan Bosco Faner (23/02/2025)
Chesterton (+1936), pensador britànic, remarcava que quan la persona deixa de creure en Déu, aleshores passa a creure en qualsevol cosa. Coses que, per exemple, no tenen res a veure amb l’essencialitat de l’existència humana com els influencers de moda.
Avui molts pensadors, com el professor universitari Miquel Àngel Prats que ens parlà fa pocs dies sobre la Intel·ligència artificial, quasi bé ens pidolen que reflexionem, que ens facem preguntes, que tinguem criteri propi. I és que no pocs avui s’apunten a aquell tipus de religió que sols convida a un gir psicològic d’infant: “Vull el que vull i sense mesurar ni la seva importància ni la seva necessitat real”.
La religió que avui apareix a diversos llocs d’aquest segle XXI quasi bé obliga a qui no s’acostuma a reflexionar, a participar d’una taula on no hi hagi interès per a reconèixer qui som, quines són les nostres responsabilitats, quins objectius ens afavoreixen la nostra maduresa humana. A algú que li vaig demanar què pensava del que havíem dit a una trobada, em va respondre: “No em compliquis, em costa molt pensar!.
La pregària és l’expressió més profunda de la religió cristiana. És el clam silenciós que surt del cor de qui creu i es confia a Déu. Sants, santes, mestres de l’espiritualitat, ens parlen d’ella amb fruïció perquè la viuen a partir dels interrogants profunds i de la realitat que cada dia se’ls presenta.
El Papa Francesc, convidant-nos a viure el jubileu del 2025, tant important per l’Església i que prou ens convé viure’l a través de la pregària (alguns aquesta setmana peregrinarem a Roma amb la intenció de viure la pregària units al cor de l’Església), assenyala: “La crisi ecològica-econòmica-social agreujada per la pandèmia i les seves conseqüències; … tendeix a sufocar les aspiracions de la pau i solidaritat i a marginar Déu de la vida personal i social…”.
Volem viure en pau amb nosaltres i amb els altres? La meva opció és descobrir i viure la necessitat de relacionar-nos amb el misteri que ens obre a l’infinit de Déu. Crec que és una llàstima que ens costi el silenci, la contemplació i l’escolta, perquè són mitjans necessaris per a no patir soledat ni infravaloració personal.
Moltes de les decisions actuals no neixen de la pregària, neixen de la intel·ligència. Però, és suficient la intel·ligència? Neixen de l’estudi, però… basta l’estudi? Neixen de la investigació, de la sociologia, de l’astúcia,… però… basta la investigació, la sociologia, l’astúcia? Si moltes de les decisions actuals no ens aporten pau personal ni social, que ens és necessari tenir present? Avui convid a recolzar-nos més i més en la pregària.
ElIris, opinió
L’amistat és inseparable de l’afecte i del respecte (J. Bosco Faner Bagur) 16-02-2025
No, no podem viure bé sense tenir amics, amics que són amics de ver. No podem viure bé, sense tenir persones “especials” al nostre costat amb qui anam teixint confiança i fidelitat mentre compartim experiències comunes: el què pensam, el què desitjam, el què vivim, situacions agradables i difícils, conviccions, gustos,... Experiències que ens demanen trobar-nos, dialogar, compartir criteris, valoracions, punts de vista. Cícero, filòsof romà, 106 a.C.- 43 a.C., ja deia: “L’essencial de l’amistat és un gran acord de voluntats, desitjos i pensaments”. El regal de l’amistat és la mateixa amistat sincera i desitjada. Cap amic pretén instrumentalitzar l’altre. Cap amic pretén aconseguir dels amics sols interessos personals.
Tots sabem que vivim amistats superficials i amistats de ver. L’amistat veritable si no està ideada per a viure, està ideada per a “ben viure”, que és el viure moral, com diria Aristòtil, filòsof grec, 384 a.C. – 322 a.C. L’amistat veritable és un bé ètic i per açò la consideram necessària si volem viure en pau, feliços, equilibrats. Kant, filòsof prussià, 1724-1804, entenia que l’autèntica amistat “és un ideal de comunicació i participació en el bé de cada un dels amics, units per una voluntat moralment bona”.
No és possible “ben viure” sense viure amistats sinceres. L’amistat autèntica ens és necessària per a valorar-nos i descobrir el do del compartir, de l’escolta, de la conversa oberta,... Vivint, anam descobrint que l’amistat lleugera, la que és superficial, tot i que la vivim en no pocs moments, ens indica que no estem amb les persones adequades per a presentar-nos tal com som. L’amistat lleugera la vivim i no poques vegades, però no ens podem quedar només en ella si desitjam “viure bé”.
Entre els amics “superficials” no és possible mantenir relacions obertes i espontànies sobre creences, experiències i pensaments profunds i personals. Les amistats que ens toquen el cor si que ens donen peu a expressar creences i experiències i a no centrar-nos en la vida dels altres. Quan en les nostres relacions hem de mirar massa el què deim, és que vivim una relació superficial on no podem manifestar obertament qui som o què pensam. I és que no ens és fiable la crítica que ens poden fer, la visió que poden tenir de nosaltres. La superficialitat en l’amistat només la viuen els qui desitgen aparentar el què no són ni el que, en el fons, no pensen.
llegir tot l'article aquí .....
Raons d’esperança de Joan Bosco Faner (12/01/25)
CONSERVEM ELS VALORS DE SANT ANTONI ABAT
Dia desset, celebrarem junts, com a Patró de tots els menorquins, la festivitat de Sant Antoni Abat, egipci nascut cap a l’any 250. Als vint anys es va prendre seriosament unes paraules que Jesús havia adreçat a un altre jove: “Si vols ser perfecte, vés, ven tot el que tens i segueix-me” (Mt 19,21). Conseqüent amb la crida que sentia, repartí entre els pobres els seus béns i se n’anà al desert de Nítria vers el 270 vivint com ermità. La seva fama d’home de pregària, de lluitador contra el mal (els dimonis), i de guaridor de malalts, va atreure al seu voltant un gran nombre de deixebles, i així s’originaren els primers grups d’anacoretes, ermitans que viuen en soledat.
Sant Antoni es dedicà també a la predicació contra els arrians. L’arrianisme fou un corrent religiós del segle IV que negà la divinitat de Jesús com a fill de Déu. Aquesta doctrina fou qualificada falsa, i per açò condemnada, en el concili de Nicea (any 325).
La seva biografia, plena de tradicions meravelloses i escrita per Atanasi, Patriarca d’Alexandria vers el 360, poc després de la mort de Sant Antoni, contribuí molt a difondre el monacat. També Sant Jeroni (342-420), autor de la Vulgata, versió llatina de la Bíblia, usada com a text oficial en l’Església Catòlica durant segles, cita en les seues obres moltes senyes sobre la vida de Sant Antoni, especialment la seua visita a Sant Pau Ermità.
Tant a Orient com a Occident és molt venerat com a sant i la seva festa se celebra amb el nom de sant Antoni Abat. A Menorca l’invocam com a patró, per tal com la batalla decisiva de la presa de l’illa (1287) coincidí amb el dia de la seva festa. En general, les seves lluites contra el dimoni, tema freqüent en les tradicions populars, han inspirat nombrosos pintors europeus (Bosch, Grünewald, Teniers, Brueghel, etc.) i l’obra literària de Flaubert “Le tentation de Saint-Antoine”. Als Països Catalans té força esglésies i capelles dedicades; en alguns llocs és també patró dels pagesos. Morí als 105 anys.
Uns i altres som qui som gràcies a tot el que hem rebut de la nostra història passada. El passat ens acompanya com un estel mentre anem fent camí. Recordem com el 2022 vam viure a Ciutadella l’acte institucional de Sant Antoni on es va procedir al lliurament de la Medalla d’Or, a títol pòstum, al Sr. Pere Melis i Pons. Havent tingut la sort de conèixer-lo en profunditat, a l’homilia de la celebració de la seva missa funeral -5 d’octubre del 2005-, vaig comentar: “Pere Melis, a poc a poc, va fer-se amb l’ànima no tan sols de les paraules, sinó amb la del seu testimoni”. Com el sant egipci, com Pere Melis, com tants i tantes d’altres, les persones de fe creiem que el camí que condueix al Regne de Déu, no és altra que el de la humilitat i del silenci sonor dels vertaders prohoms amb qui convé fixar-nos i aprendre.
El present ens ha d’importar, i tant!, però també ens ha d’importar el passat. Ens ha d’importar la referència que tenim gravada al cor, personalment i com a poble, de tantes persones i circumstàncies que han viscut i ens han transmet valors que hem de conservar. Progressar no vol dir deixar de celebrar dates, costums, circumstàncies, festes, persones que ens han marcat per la seva capacitat d’acollir amb profunditat valors que són el fonament de la bona convivència i de la pau. No hi ha progrés allà on no es conserven valors que són necessaris a favor del respecte i que tots mereixem.
Celebrant la festa de St. Antoni, desitgem-nos: Capacitat de diàleg obert i sincer, respecte a les diferències, estima i valoració de la nostra idiosincràsia, capacitat de superar temptacions que ens aparten del bé.
Tenint present que Sant Atanasi definia així a Sant Antoni: “Uns l’estimaven com a fill, altres com a germà”, em deman: els menorquins, tenint-lo com a Patró, ¿optam per a formar-nos segons els valors que a tots ens convé conservar i que ens transmet la nostra història personal i popular? Conservar i transmetre valors val la pena.
ElIris, opinió
NO HI HA CAP AMUNT QUE NO TENGUI CAP AVALL J. Bosco Faner Bagur (02/02/2025)
Quan ens despertam de bon matí, quantes persones, plans, il·lusions i experiències duim gravades al cor i també es desperten amb nosaltres. Gràcies a tants d’amics i circumstàncies que ens acompanyen, iniciam un nou dia reconeixent i posant en pràctica que: “No hi ha cap amunt que no tengui cap avall”, com ens recorda el quadern de folklore “Expressions, dites i refranys de Menorca” de Josep Portella.
Davant el que veiem i el que vivim, davant de no poques coses que ens pertorben, davant tants “caps amunt” (manca de respecte als altres, mentides, informacions interessades, conflictes armats, manca de recursos per a poder tenir un lloc de repòs i d’intimitat i i dur a terme una vida més o manco digna,...), no perdem de vista que sempre hi ha “caps avall”, moments, pensaments, decisions que ens retornen la pau al cor i el somriure a la cara. Ens hem de cuidar personalment per a ser portadors i referents d’esperança, de pau, de tranquil·litat. Ho necessitam personalment i a favor de molts. Friederich Nietzsche, filòsof, poeta i músic alemany, 1844-1900, va deixar escrit el que no hem d’oblidar mai: “Rere els teus pensaments i sentiments, germà, s’amaga el mestre més poderós, un savi desconegut: s’anomena tu mateix”.
Si és veritat que alguns camins, portes d’esperança, no els podem trobar sense perdre’ns enmig del bosc o anant a escalar muntanyes, hem de ser capaços de superar aquests obstacles, de deixondir el nostre mestratge, per aconseguir el camí de referència positiva que potser encara no hem descobert prou. No poques vegades comentam que si superar obstacles és difícil, tan sols ens manca esperar que la vida ens colpegi, d’una manera o d’una altra, perquè ens adonem de la capacitat que tenim d’acarar-los i superar-los. Una vida sense obstacles, una vida de “vestit refinat”, no existeix. Hi ha una expressió d’un il·lustrador argentí, nat el 1979, Aldo Tonelli, que la tenc constantment present: “No oblidis que, tal vegada, ets un far enmig del temporal d’algú”. A tots ens convé cuidar-nos per a no perdre de vista que sempre hi ha “caps avall” allà on vivim i patim no pocs “caps amunt”.
Llegir tot l'article aquí...
ElIris, opinió. (J. Bosco Faner Bagur) ARXIU ESCRITS
Cliqueu aquí, per llegir-los
Cliqueu aquí, per llegir-los
Cliqueu aquí, per llegir-los
ARXIU D'ESCRITS "RAONS D'ESPERANÇA" DE L'ANY 2019.-
Cliqueu aquí, per llegir-los
ARXIU D'ESCRITS "RAONS D'ESPERANÇA" DE L'ANY 2018
Cliqueu aquí, per llegir-los
ARXIU D'ESCRITS "RAONS D'ESPERANÇA" DE L'ANY 2017.
Cliqueu aquí, per llegir-los.
| ARXIU D'ESCRITS "RAONS D'ESPERANÇA" DE L'ANY 2016. |
ARXIU D'ESCRITS "RAONS D'ESPERANÇA" DE L'ANY 2015.
Cliqueu aquí, per llegir-los.
ARXIU D'ESCRITS "RAONS D'ESPERANÇA" DE L'ANY 2014.
Cliqueu aquí, per llegir-los.
Carmen D'Amato
Arxiu 2018.......
Per llegir altres escrits, cliqueu aquí
Parròquia de St. Esteve (J. Bosco Faner Bagur, rector)
Ja quasi bé tenim 50 anys. A dins de la nostra motxilla hi ha records, il·lusions, projectes compartits, projectes no duts a terme, un sac ple de gràcies per tantes persones que han fet realitat l’experiència i la vivència d’una comunitat que cada dia ens estimam més i reconeixem la nostra responsabilitat actual de cara a fer conèixer, viure i estimar l’evangeli. L’evangeli de Jesús. De Jesús el Fill de Déu i de Maria. Ell és el nostre referent, la veritat que condueix la nostra vida, el camí que ens mostra el Pare. llegir mes..
Escola de Teologia. Curs 2014 – 2015 
ARXIU D'ESCRITS DE SANT JOAN 2014/2015
Cliqueu aquí, per llegir-los.
Cliqueu aquí, per llegir-los.
